El plaer dels excessos (crítica de la tercera temporada de True Blood)

Se’n foten de mi, però m’agrada. És la sensació que tinc quan miro True Blood, la sèrie nordamericana de la cadena HBO basada en la saga de novel·les vampiresques ‘The Southern Vampire Mysteries’ de Charlaine Harris. Després d’una bona primera temporada i una segona irregular, ara comença la tercera, que es presenta amb molt bones perspectives. 

True Blood és, per sobre de tot, una sèrie d’excessos. Mostra, amb una fantasia irreverent i captivadora (demostrat per ser la tercera sèrie amb més èxit de la cadena nordamericana després de Los Soprano i Sex and the city), un món on es barregen humans que es deixen endur constantment pels vicis més obscens, amb vampirs que intenten integrar-se a la nit humana, facilitant sovint aquests excessos de sexe i drogues.

Compta, a més, amb un dels millors títols de crèdit de les sèries actuals, des del meu punt de vista, amb la cançó ‘Bad Things’ de Jace Everett com a tema principal, que no podria ser millor per intentar enganxar l’espectador a la pantalla. 

Després d’una segona temporada amb criatures metamòrfiques, a la tercera temporada apareixen els homes llop. A True Blood tot és possible, i és amb aquesta visió com s’ha de mirar. Aquesta nova temporada, a més, transmet encara més ironia que les anteriors, amb una estètica encara més exagerada, que fa somriure en comptes de fer-nos posar de mal humor quan veiem aparèixer alts càrrecs de la jerarquia vampiresca muntant cavalls blancs que ens transporten a un món medieval a ple segle XXI.

Deixeu-vos endur per la fantasia, i disfruteu dels excessos.