"Sense destí" no és un llibre més sobre l'Holocaust. L'hongarès Imre Kertész va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 2002 pel seu primer llibre, una obra que explica el gir que fa la vida d'un noi de 15 anys de Budapest que, sense adonar-se'n, acaba a un camp de concentració camuflat d'una fàbrica que havia de suposar-li la salvació del destí al qual ja havia estat enviat el seu pare.
Kertész reflecteix una manera de pensar ingènua, pròpia dels nens, que posa encara més de manifest l'arbitrarietat i la barbàrie de certs líders de la Història a l'hora de triar si un noi de tot just 15 anys que ni tan sols s'ha plantejat mai per què segueix els ritus jueus, mereix viure o no.
La brutalitat de l'Holocaust ja ens l'han explicat molts llibres, molts documentals i moltes pel·lícules, cosa que pot acabar frivolitzant la qüestió, en sóc conscient, però no hem de renunciar a saber-ne més, a intentar reflexionar sobre el drama individual de més de sis milions de persones, que van ser rellevades a un nivell inferior al dels animals.
La innocència i ganes de viure de les pàgines inicials, però, deriven cap a unes reflexions profundes sobre el sentit de l'existència en segons quines condicions, i Kertész aconsegueix transmetre profundament les sensacions i els pensaments d'una persona que renuncia a seguir lluitant perquè el continuin tractant com un sac de runa, d'un cantó a un altre, d'un camp de concentració a un altre, a un punt no definit entre la vida i la mort.
Val la pena, un cop acabat, i deixant passar un cert temps per interioritzar les emocions, llegir l'aclamat "Si això és un home" de Primo Levi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada