Sublim

Sublim. El concert que vam poder gaudir uns quants privilegiats la nit de divendres al Casino de Granollers va ser, senzillament, sublim. El novaiorquès Jonah Smith va tonar al Vallès després d’uns quants anys –des que va venir a presentar el seu anterior disc, amb el nom homònim de l’artista— i amb una formació molt diferent a la que ens tenia acostumats. De fet, la composició de la Jonah Smith Band ha anat canviant amb els anys, i amb ella també la seva música. Als dos primers discos –Industry Rule (2001) i Beneath the underdog (2003)—hi havia una presència clara del saxofon del genial Bob Reynolds, que feia emmarcar la banda en un estil entre el jazz i el funky. Es va perdre a Jonah Smith (2006) i no ha tornat tampoc amb l’actual Lights On (2009), donant pas a un estil entre el soul i el folk. 

A l’actual gira per Catalunya, la Jonah Smith Band s’ha desfet i Smith va acompanyat tan sols del guitarrista vallesà David Soler –també guitarrista habitual del saxofonista català Llibert Fortuny--, en un format minimalista i intimista (us en podeu fer una idea si escolteu l'àlbum acústic Brooklyn Session (2008) amb el guitarrista Andy Stack, que està penjat al web de Jonah Smith juntament amb tots els altres discos).

Divendres va ser la segona vegada en la mateixa setmana que vaig poder escoltar en directe la veu única de Jonah Smith. El primer tastet va ser a Sant Feliu de Codines, concert de què vaig sortir amb un molt bon gust de boca, però que es va multiplicar per 10 al cap de dos dies a la capital vallesana.

A la veu, teclats i guitarres de Jonah Smith i David Soler de dimecres es va sumar un quartet de corda, que va ser el que va acabar d’arrodonir el que ja era per si sol gairebé perfecte. A més, Smith va deixar el Rhodes i es va aposentar al tamboret d’un piano de cua que va donar més cos i profunditat al so. Les cordes van fer brillar temes com Gold and green, convertint-la en una de les millors interpretacions de la nit, superada tan sols per una emotiva versió de Don’t talk (put your hand on my shoulder), en la qual va desaparèixer el quartet, deixant tan sols guitarra i teclat i, en alguns trams, només aquella veu aguda, a vegades suau i rasposa, a vegades intensa, i sempre especial.

Va intercalar les novetats amb alguna cançó de l’anterior àlbum i amb només una de l’etapa anterior, Stay awhile, de l’àlbum Beneath the underdog, en què va aparèixer a l’escenari Beth Rodergas, a qui Jonah Smith va presentar com una “bona amiga”, i que va cantar els cors de la tornada. 

Sé molt bé que és difícil transmetre que alguna cosa t’agrada molt, però espero haver aconseguit almenys despertar-vos la curiositat. I, per tant, només puc recomanar-vos que us escolteu les cançons de la web i, sobretot, intenteu viure un concert seu la pròxima vegada que us quedi a prop. Val la pena.