El plaer dels excessos (crítica de la tercera temporada de True Blood)

Se’n foten de mi, però m’agrada. És la sensació que tinc quan miro True Blood, la sèrie nordamericana de la cadena HBO basada en la saga de novel·les vampiresques ‘The Southern Vampire Mysteries’ de Charlaine Harris. Després d’una bona primera temporada i una segona irregular, ara comença la tercera, que es presenta amb molt bones perspectives. 

True Blood és, per sobre de tot, una sèrie d’excessos. Mostra, amb una fantasia irreverent i captivadora (demostrat per ser la tercera sèrie amb més èxit de la cadena nordamericana després de Los Soprano i Sex and the city), un món on es barregen humans que es deixen endur constantment pels vicis més obscens, amb vampirs que intenten integrar-se a la nit humana, facilitant sovint aquests excessos de sexe i drogues.

Compta, a més, amb un dels millors títols de crèdit de les sèries actuals, des del meu punt de vista, amb la cançó ‘Bad Things’ de Jace Everett com a tema principal, que no podria ser millor per intentar enganxar l’espectador a la pantalla. 

Després d’una segona temporada amb criatures metamòrfiques, a la tercera temporada apareixen els homes llop. A True Blood tot és possible, i és amb aquesta visió com s’ha de mirar. Aquesta nova temporada, a més, transmet encara més ironia que les anteriors, amb una estètica encara més exagerada, que fa somriure en comptes de fer-nos posar de mal humor quan veiem aparèixer alts càrrecs de la jerarquia vampiresca muntant cavalls blancs que ens transporten a un món medieval a ple segle XXI.

Deixeu-vos endur per la fantasia, i disfruteu dels excessos.

Sense destí

Recomanació literària (que també podeu trobar, juntament amb moltes altres a http://www.laculturanovalres.com/)

"Sense destí" no és un llibre més sobre l'Holocaust. L'hongarès Imre Kertész va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 2002 pel seu primer llibre, una obra que explica el gir que fa la vida d'un noi de 15 anys de Budapest que, sense adonar-se'n, acaba a un camp de concentració camuflat d'una fàbrica que havia de suposar-li la salvació del destí al qual ja havia estat enviat el seu pare.


Kertész reflecteix una manera de pensar ingènua, pròpia dels nens, que posa encara més de manifest l'arbitrarietat i la barbàrie de certs líders de la Història a l'hora de triar si un noi de tot just 15 anys que ni tan sols s'ha plantejat mai per què segueix els ritus jueus, mereix viure o no.

La brutalitat de l'Holocaust ja ens l'han explicat molts llibres, molts documentals i moltes pel·lícules, cosa que pot acabar frivolitzant la qüestió, en sóc conscient, però no hem de renunciar a saber-ne més, a intentar reflexionar sobre el drama individual de més de sis milions de persones, que van ser rellevades a un nivell inferior al dels animals.

La innocència i ganes de viure de les pàgines inicials, però, deriven cap a unes reflexions profundes sobre el sentit de l'existència en segons quines condicions, i Kertész aconsegueix transmetre profundament les sensacions i els pensaments d'una persona que renuncia a seguir lluitant perquè el continuin tractant com un sac de runa, d'un cantó a un altre, d'un camp de concentració a un altre, a un punt no definit entre la vida i la mort.

Val la pena, un cop acabat, i deixant passar un cert temps per interioritzar les emocions, llegir l'aclamat "Si això és un home" de Primo Levi.

Sublim

Sublim. El concert que vam poder gaudir uns quants privilegiats la nit de divendres al Casino de Granollers va ser, senzillament, sublim. El novaiorquès Jonah Smith va tonar al Vallès després d’uns quants anys –des que va venir a presentar el seu anterior disc, amb el nom homònim de l’artista— i amb una formació molt diferent a la que ens tenia acostumats. De fet, la composició de la Jonah Smith Band ha anat canviant amb els anys, i amb ella també la seva música. Als dos primers discos –Industry Rule (2001) i Beneath the underdog (2003)—hi havia una presència clara del saxofon del genial Bob Reynolds, que feia emmarcar la banda en un estil entre el jazz i el funky. Es va perdre a Jonah Smith (2006) i no ha tornat tampoc amb l’actual Lights On (2009), donant pas a un estil entre el soul i el folk. 

A l’actual gira per Catalunya, la Jonah Smith Band s’ha desfet i Smith va acompanyat tan sols del guitarrista vallesà David Soler –també guitarrista habitual del saxofonista català Llibert Fortuny--, en un format minimalista i intimista (us en podeu fer una idea si escolteu l'àlbum acústic Brooklyn Session (2008) amb el guitarrista Andy Stack, que està penjat al web de Jonah Smith juntament amb tots els altres discos).

Divendres va ser la segona vegada en la mateixa setmana que vaig poder escoltar en directe la veu única de Jonah Smith. El primer tastet va ser a Sant Feliu de Codines, concert de què vaig sortir amb un molt bon gust de boca, però que es va multiplicar per 10 al cap de dos dies a la capital vallesana.

A la veu, teclats i guitarres de Jonah Smith i David Soler de dimecres es va sumar un quartet de corda, que va ser el que va acabar d’arrodonir el que ja era per si sol gairebé perfecte. A més, Smith va deixar el Rhodes i es va aposentar al tamboret d’un piano de cua que va donar més cos i profunditat al so. Les cordes van fer brillar temes com Gold and green, convertint-la en una de les millors interpretacions de la nit, superada tan sols per una emotiva versió de Don’t talk (put your hand on my shoulder), en la qual va desaparèixer el quartet, deixant tan sols guitarra i teclat i, en alguns trams, només aquella veu aguda, a vegades suau i rasposa, a vegades intensa, i sempre especial.

Va intercalar les novetats amb alguna cançó de l’anterior àlbum i amb només una de l’etapa anterior, Stay awhile, de l’àlbum Beneath the underdog, en què va aparèixer a l’escenari Beth Rodergas, a qui Jonah Smith va presentar com una “bona amiga”, i que va cantar els cors de la tornada. 

Sé molt bé que és difícil transmetre que alguna cosa t’agrada molt, però espero haver aconseguit almenys despertar-vos la curiositat. I, per tant, només puc recomanar-vos que us escolteu les cançons de la web i, sobretot, intenteu viure un concert seu la pròxima vegada que us quedi a prop. Val la pena.

El geni McCarthy. Paraules Vs. imatges

Aquests dies en què sento tothom parlar de ‘The Road’ (‘La carretera’) en la seva adaptació cinematogràfica no puc evitar pensar que és una llàstima si l’han vist sense haver llegit abans el llibre de Cormac McCarthy en què està basada. És realment una llàstima, perquè és, sens dubte, el millor llibre que he llegit mai fins ara, i no dubto ni un segon a assegurar-ho.

He llegit algunes crítiques als diaris, que coincideixen a afirmar que John Hillcoat, el director, no ha traït a aquest magnífic escriptor i que ha reproduït amb fidelitat l’apocalíptica història d’un pare i un fill que lluiten per sobreviure en un món que s’enfonsa. Tan sols indiquen, els crítics, que un personatge que al llibre té una presència ínfima, al film sembla que s’ha convertit en un protagonista més, com a pràcticament única objecció.

No és que sigui contrària a les adaptacions de llibres, en general, però aquest cop em fa por anar al cine. Perquè no crec que els actors, per molt bons que siguin, puguin reproduir la misèria que McCarthy transmet a les pàgines del llibre, l’amor infinit d’un pare a un fill, la innocència d’un nen de pocs anys davant d’un món que s’acaba... Diuen que una imatge val més que mil paraules, però no sé si això és sempre així.

Molt sovint sento gent que encara no ha llegit el llibre que només han sentit que és un llibre “dur”, segons diuen els que sí que l’han llegit. Ho és. Ho és molt, de dur. Però és aquí on rau la genialitat de McCarthy. Amb senzillesa, paraules despullades d’adjectius innecessaris és capaç de transmetre la duresa de la realitat dels personatges. Uns personatges que, sense ni tan sols tenir nom, acaben formant part de la vida del lector, dels seus sentiments, els acaba coneixent i, fins i tot, estimant.

Molts cops em fa pena acabar un llibre, però amb ‘La carretera’, la sensació va ser d’haver perdut ‘algú’, i no pas alguna cosa, només una novela. Em sentia tan lligada a aquells dos personatges, que no volia tancar el llibre. És l’únic llibre que m’ha fet plorar, que m’ha fet estar trista, i que en alguns casos també m’ha fet estar contenta, perquè alguna cosa bona li havia passat a aquell nen.

Si podeu, llegiu el llibre abans d’anar al cine. Val molt, molt la pena. Molt.