"La hoguera de las vanidades" de Tom Wolfe

Imprescindible. La primera novel·la del pare del ‘Nou periodisme’, Tom Wolfe, “La hoguera de las vanidades” (1987) és un clàssic imprescindible, tot i tenir només 24 anys de vida. Wolfe fa un retrat excel•lent de la Nova York dels anys 80, tant de les seves més altes esferes com del submón delinqüent i corrupte del Bronx, amb una narració que comença absolutament trepidant i que no decau en cap moment en les seves més de 600 pàgines.

El principal protagonista, Sherman McCoy, és un assessor financer que s’ha convertit en l’estrella de la firma de ‘brokers’ amb més renom del moment a Nova York; un “amo de l’Univers”, amb un apartament a la zona més selecta de la ciutat, dona, filla i una amant jove i “catxonda”. Però la seva sort canvia una nit que es perd, precisament amb la seva amant, pels carrers del Bronx.

A partir d’aquí, Wolfe va creuant personatges i històries diferents que acabaran confluint a un mateix punt. Descriu i critica el món corrupte de la policia i els jutjats del Bronx, el canibalisme dels mitjans de comunicació, i el poder de l’electoralisme i de les masses, i posa en evidència els baixos fondos del pensament nordamericà, marcat pel conservadorisme i la hipocresia.

A “La hoguera de las vanidades” no se salva ningú. Wolfe presenta els personatges com caricatures d’ells mateixos, amb una ironia i un sarcasme sempre presents, que el converteixen en un llibre còmic i àcid alhora. Narra situacions rocambolesques i posa al límit els personatges, amb unes descripcions immillorables i hilarants.

El títol no podria ser més encertat. Wolfe posa en evidència fins on estan disposats a arribar els personatges de la novel•la per gravar i lluir amb lletres d’or el seu nom a les pàgines de la Història moderna, per pura vanitat.

I si us ha agradat, una altra recomanació d’una gran novel•la nordamericana del segle XX: “La conjura de los necios”, de John Kennedy Toole: divertit i àcid a parts iguals.