Els alcaldes sobiranistes decideixen, a Caldes, tres dates per fer les consultes per la independència

Un centenar d’alcaldes i regidors adherits a la plataforma sobiranista Decidim.cat s'han reunit avui al matí (3 d'octubre) al Centre Cívic de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) per traçar una línia comú a l’hora de fer consultes populars sobre la independència de Catalunya. Un dels acords als quals han arribat ha estat establir un calendari per fer les consultes d’una forma unitària, tot i que en tres onades: la primera, el 12 de desembre; la segona, el 28 de febrer i l’última, el 25 d’abril. Aquestes són les dates que la plataforma recomana als municipis, tot i que n’hi ha una quarta a l’aire, el 13 de desembre, que ha quedat pràcticament descartada ja que coincideix amb la Marató de TV3, fet que probablement faria disminuir la participació. L’alcalde de Sant Pere de Torelló (Osona) i portaveu de Decidim.cat, Jordi Fàbrega, ha explicat que aquestes dates “són només una recomanació, però és interessant que la resposta sigui unitària” i les tres onades, per altra banda, responen al fet que “hi ha pobles amb situacions més madures que altres”. Els municipis amb menys habitants seran previsiblement els primers en convocar aquestes consultes, ja que “ajuntaments i societat civil de municipis grans tenen molta més dificultat a l’hora de realitzar el procés de consulta i, per tant, és bo que els donem un temps molt més raonable”, segons Fàbrega. Fàbrega ha explicat que 71 municipis de tot Catalunya ja han aprovat una moció de suport a la iniciativa de la societat civil d’organitzar consultes populars i ha avançat que 45 localitats més ho podrien fer abans de 15 dies. Tot i així, de moment “encara no hi ha cap municipi que tingui un dia concret assegurat sobre la taula”, segons el portaveu.

A la reunió d'avui s'ha aprovat donar suport a un protocol organitzatiu, que ha de servir com a full de ruta per a totes les consultes per la independència, redactat per Uriel Bertran, d’Esquerra Independentista; el president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena; i el promotor de la consulta d’Arenys d’Amunt, Josep Manel Ximenis. El protocol estableix la pregunta concreta de les consultes i fixa elements com, per exemple, que les persones amb dret a vot han de ser els majors de 16 anys empadronats al municipi, siguin de la nacionalitat que siguin. A més, el protocol marca tots els passos a seguir per organitzar el referèndum: des de què cal fer vuit setmanes abans, que és quan s’ha de començar a difondre el dia i hora de la consulta, fins els actes de promoció de la jornada de vot.

La reunió ha acordat, a més, crear una coordinadora nacional formada pels 1.350 càrrecs electes de Decidim.cat, juntament amb les entitats civils sobiranistes més importants (Òmnium Cultural, Plataforma pel Dret a Decidir, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia i Deumil.cat). Hi haurà també una comissió tècnica, encapçalada per Alfons López Tena, que s’encarregarà “d’orientar i assessorar el procés de consultes, a més de fer-ne difusió i propaganda”. A partir d’ara, López Tena “té 15 dies per valorar el grau de maduració del procés de la consulta de cada municipi” i, per tant, establir una possible data per cadascun, explica Fàbrega. En aquest sentit, l’Alcalde de Caldes, Jordi Solé, no s'ha volgut mullar dient que “jo tinc la meva preferència individual, però prefereixo no avançar-la perquè el protagonisme ha de ser de la societat civil”, que s’ha de reunir el pròxim 8 d’octubre per crear l’entitat organitzadora de la consulta. Solé s'ha mostrat “molt content d’haver pogut aplegar un nombre tan important d’alcaldes i regidors de tot el país” i ha dit que “té una certa coherència que s’hagi fet a Caldes, tenint en compte que vam ser dels primers municipis que de seguida vam donar suport a la consulta d’Arenys i que de seguida vam mostrar la nostra voluntat de seguir el seu camí”.

Ressorgir

Últimament es comença a parlar dels malalts mentals. Esquizofrènia, transtorn bipolar, depressió... Són problemes realment greus. Però de qui ningú parla és dels pares d'aquests malalts.
Aquest és un reportatge sobre la pressió que reben a totes hores del dia i durant tota la vida i de com han trobat una sortida a l'Associació Resorgir, on poden compartir experiències i patiment.

Fent safareig de la Història

La història de les dones que fan que encara avui en dia, en ple segle XXI, l'expressió "fer safareig" conservi tot el seu sentit. Un viatge al passat dels safarejos d'aigües termals de Caldes de Montbui, alguns d'ells encara en funcionament i d'altres, deixats en l'oblit.

TEXT I FOTOS: Núria Vila Masclans.

Tot el reportage en PDF a:
Descarrega't el reportatge!

Només un grau de temperatura a l’ambient. Vell mig de Caldes de Montbui. Centre històric d’aquesta vila d’avantpassats romans. Des de l’àmplia Plaça de la Font del Lleó, on es troba aquest singular monument per on brolla l’aigua a setanta-quatre graus de temperatura, m’endinso pels carrers estrets que l’envolten, trepitjant aquelles llambordes tan genuïnes del municipi termal que recorden altres temps. Carrer Barcelona. Carrer Sinagoga. I carrer Muralla. A mesura que t’hi vas acostant ja pots intuir una mena de boira d’un vapor espès, blanc, que recorda un núvol de cotó fluix i que s’escapa per la porta d’un edifici amb una placa de pedra a l’entrada on hi diu: “Lavadero Público”. Les escales, empinades i amb forma de triangle, et condueixen fins a la base d’una gran piscina d’aigua calenta que desprèn un baf humit, fruit del contrast de temperatures. És el safareig de La Portalera, el més important i l’únic en funcionament de Caldes al segle XXI. L’aigua ve directament de la Font del Lleó, que és on es troba el brollador natural d’aigua termal, però es refreda pel camí i arriba al safareig a una temperatura gens mediocre: 65 graus al safareig més petit, utilitzat per esbandir, i 55 graus al safareig gran on es renta la roba.

Tot i que quan hi arribo només hi ha dues persones, no em costa gaire imaginar com devia ser l’ambient fa cinquanta anys, si multiplico per cent les converses de les rentadores, i entenc d’on va sorgir l’expressió “fer safareig”. Abocades amb l’esquena corbada sobre la pedra que envolta aquest safareig de grans dimensions, i fregant amb força les seves peces de roba, hi ha dues dones que discuteixen sobre les males condicions en què els han deixat avui el safareig i critiquen la gestió de l’Ajuntament. Un clàssic. Són Mari Cruz Ramos, d’uns cinquanta anys, amb una vitalitat que desborda i Concepción Rodríguez, que ronda la vuitantena. Va tota vestida de negre i duu un davantal grisós, desgastat pels anys, com a uniforme per anar com cada dia a rentar la roba al safareig, situat només a una dotzena de passes de casa seva. Petita, arraulida sobre ella mateixa, d’aparença afable, té un somriure constant a uns llavis gairebé inexistents, la majoria de vegades perquè no sent bé què li diuen però és conscient que un somriure sempre fa quedar bé. “Yo ya hace muchos años que estoy aquí, hija, y desde que llegué que vengo cada día a lavar aquí. Y más ahora, que vivo sola. Pa’ lavar cuatro piezas no vale la pena poner la lavadora. Porque tengo lavadora, eh, pero pa’ cuatro piezas...”, em diu amb la veu que li tremola i amb una certa resignació, pròpia de l’edat i amb l’accent encara andalús d’origen. “Hay días que aprovecho pa’ lavar también la ropa de mi hijo, que me trae a veces calcetines, pero hoy sólo tengo cuatro piezas mías”, repeteix.

La Mari Cruz, molt més jove, d’aspecte i moviments vitals, també ha anat a rentar la roba al safareig durant tota la seva vida. Casa seva està força allunyada d’aquí, al Raval del Remei, però el seu fill viu al carrer Barcelona, just davant d’on viu la Concepción, on té un taller de televisors, “així que vinc a rentar-li la roba a ell i aprofito i rento també quatre peces meves. Vinc tres cops a la setmana, normalment a primera hora del matí, a quarts de nou o les nou, però normalment només som dues o tres”, explica amb una certa tristesa. Amb moviments ràpids i contundents mentre renta la roba m’explica que el primer que cal fer és estovar-la i “perquè no es rebregui l’hem de posar ben posada”, diu mentre plega amb traça unes tovalles d’un groc llampant amb quadres verdosos.
I el sabó? Observo que la Mari Cruz utilitza una pastilla d’un color groguenc pàl·lid que resulta ser casolà. “Utilitzem oli de cuinar o greix de mantega. Normalment, les senyores del barri ens donen l’oli de la fregidora o si no fem servir el que ens queda a nosaltres una mica lleig després de cuinar. Fins ara ens el donava una senyora gran que viu aquí al carrer, però ara la pobra ha agafat alzhèimer i ja no ens en dóna”, explica sense fer cap pausa entre frase i frase i mentre no para de fer moure les mans per esbandir les tovalles. “A l’oli li afegim sosa càustica. Si hi ha cinc quilos d’oli, hi posem cinc litres d’aigua, la sosa i una mica de sabó de rentar la roba, tipus Ariel o Colón. Un cop feta la barreja, s’ha de remenar durant uns tres quarts d’hora i després deixar-ho reposar perquè cualli, dins d’una capsa de cartró o de fusta amb plàstic a la base. A l’endemà ho treus, quan encara està una mica tou, i ja el pots tallar”. Voilà!
Això sí, “has de vigilar perquè segons qui et dóna l’oli fa una olor de xoriço, de tocino o de peix fregit...”, m’adverteix la Mari Cruz.
“La roba queda neta i molt més suau que amb la rentadora”, assegura la Mari Cruz, “i és una cosa molt maca, l’aigua està calenta, estalvies aigua i llum, fas la xerradeta amb les veïnes i ens enterem del que passa al poble”.

Pilar Alarcón, de 77 anys, ja fa anys que va deixar d’utilitzar el safareig, però recorda amb nostàlgia que “hi va haver una època en què havíem de fer cua per anar a rentar la roba. Totes hi anàvem els mateixos dies, dilluns o dimarts, per rentar tota la roba de la setmana, i no s’hi cabia!”. Ella va ser una de les tantes persones que van emigrar de Siles, Jaén, a Caldes en èpoques de vaques magres al sud d’Espanya. “Quan jo vaig arribar, cap a l’any 52, va ser quan més gent hi havia als safarejos perquè, a més, va coincidir amb el boom de la immigració. Però un cop van començar a arribar les rentadores a les cases, als seixantes, les dones van deixar d’anar-hi”.

Els cistellers, també al safareig
El safareig de La Portalera té una porta a un lateral a la qual s’accedeix a través d’una rampa, per afavorir que les dones grans que hi van puguin baixar-hi amb facilitat. Ja a l’exterior del safareig s’observen sis estructures, que recorden uns banys, que ens expliquen una altra part de la història de Caldes. Es tracta d’uns dipòsits que s’utilitzaven al segle XIX i XX per estovar el vímet per fabricar cistells.
La cistelleria era un dels motors econòmics de Caldes, que era capdavantera a Catalunya en el treball del vímet negre, que es comprava a les comarques de ponent. Una de les particularitats d’aquest vímet és que era molt dur i costava molt de treballar, però aquest problema quedava totalment resolt quan el deixaven en remull durant pocs dies dins de l’aigua calenta. En quatre o cinc dies ja es tenia estovat el material, en canvi en altres llocs, que ho feien amb aigua freda, trigaven més de deu dies. Això, va afavorir que Caldes s’especialitzés en la fabricació de coves grans per a la descàrrega de carbó al moll de Barcelona. Cada cove havia de tenir una cabuda de 200 kg de carbó mineral.

Cada taller de cistelleria tenia el seu sot d’aigua calenta, una petita bassa situada en una zona de l’interior de la Font del Lleó. Aquest era un espai municipal que s’obria unes hores determinades. Després de la reforma de la font, el 1927, els cistellers van passar a fer el remull dels vímets al safareig de La Portalera, a un espai que van anomenar popularment “El lleó”. Avui dia està en desús, però encara se’n conserva l’estructura. Està formada per sis dipòsits on hi havia hagut aigua termal; quatre són de la mateixa mida: tres metres de llarg per 70 cm d’amplada i 80 cm de fondària, i inicialment s’havien utilitzat per estovar els llegums. Els dos dipòsits restants tenen el doble d’amplitud i sempre es van utilitzar per estovar el vímet.
Aquesta activitat donava feina a prop de quatre-cents cistellers, que feien coves per a la bugada, la palla, els pollets o les patates i altres peces grans industrials.

Un cop d'ull a la Història

Per conèixer l’origen d’aquest safareig cal remuntar-nos fins a l’època medieval. El nom de Portalera es deu al fet que l’emplaçament original del safareig era a prop d’un dels quatre portals d’entrada de la muralla medieval que rodejava el nucli de Caldes, i que es trobava molt a prop d’on ara hi ha el Museu Thermalia, que anys enrere era l’Hospital de Pobres. La molèstia que causava en els malalts el soroll que feien les bugaderes, va propiciar que es traslladés a l’actual emplaçament, al carrer de la Muralla.
L’actual és de finals del segle XIX i va ser encarregat a Manuel Raspall, l’arquitecte municipal -que també va dissenyar l’actual Font del Lleó i l’altre safareig important de Caldes, el de La Canaleta- i molt conegut per les seves construccions modernistes i noucentistes a diversos municipis del Vallès Oriental (La Garriga, Cardedeu, Granollers, l’Ametlla...).
El de La Portalera és l’únic de Caldes que té un ús real, però encara avui es conserven, amb més o menys fortuna, cinc safarejos més. El de La Canaleta és el més ben conservat, juntament amb el de La Portalera, gràcies a les tasques d’un taller d’ocupació impulsat per l’Ajuntament entre el 2005 i el 2007 a totes dues construccions. El safareig públic de la Canaleta es va construir el 1929, data que apareix gravada a la font del safareig, amb el mateix nom. El 1925 l’Ajuntament va comprar un solar amb la finalitat, segons consta a l’arxiu històric, “de dotar el veïnat d’aigua termal i dependències annexes per a la higiene i neteja públiques”. El safareig de la Canaleta s’alimenta de l’aigua termal de la seva font, mentre que l’aigua de la font arriba de la plaça de la Font del Lleó. El pas de l’aigua d’un lloc a l’altre fa que es refredi progressivament i assoleixi una temperatura mitjana de 48 graus a la font, 45 graus al safareig més petit que serveix per esbandir i 38 graus al safareig on es renta la roba.
Els altres quatre safarejos estan completament en desús i, la majoria, amb males condicions. El safareig dels Calciners està situat al costat de la Riera de Caldes, construït fora muralla ja que s’utilitzava exclusivament per rentar la roba dels malalts de tuberculosi o d’altres malalties, per tal evitar contagiar la gent sana.
El safareig del Reg (a la foto de l'esquerra), al costat del pont romànic, era d’aigua freda, ja que era a l’aire lliure per aprofitar l’aigua que anava a parar a les hortes, que pel camí es refredava. El safareig de Santa Esperança encara conserva dues basses i el de La Piqueta és, sens dubte, el que està en més males condicions, tant que ni tan sols se’n conserva la pica, ja que l’Ajuntament d’anys enrere va decidir utilitzar-lo com a magatzem per a la brigada municipal.

[Fotografia del Safareig del Reg de Joaquim Martí i Rodés, enregistrada entre el 1922 i el 1934)]

L’origen de tot: l'aigua termal
Les aigües termals de Caldes de Montbui són mineromedicinals ja que contenen substàncies minerals dissoltes que els proporcionen propietats terapèutiques. La surgència natural d’aquestes aigües, situada a la plaça de la Font del Lleó, té una temperatura de 74 graus, una de les més elevades d’Europa. Què provoca aquestes altes temperatures?
Lla temperatura de les roques augmenta aproximadament un grau centígrad cada 30 metres de perforació, prop de la superfície, i que a més profunditat augmenta 1 grau cada 50 metres de perforació i més avall s’ha de baixar 100 metres perquè la temperatura augmenti 1 grau. Aquestes dades corroboren la presència d’un focus calent en profunditat que aniria perdent temperatura més ràpidament com més a la vora de la superfície ho consideréssim. Però, per què aquesta calor es concentra en determinats punts del Planeta, i no d’una manera uniforme? A causa d’aquesta calor interna, les roques de poca profunditat, entre 100 i 500 quilòmetres (les que formen l’Astenosfera), es mouen de manera que, molt lentament, les més profundes i calentes ascendeixen, mentre que les més refredades de la superfície, tendeixen a ensorrar-se. Els punts del Planeta on situaríem les columnes de roca ascendent serien “punts calents”, mentre que els punts on situaríem les columnes descendents serien “punts freds”. En el recorregut d’aquestes roques poc profundes entre un punt calent i un de fred arrosseguen les roques superficials de manera que en alguns indrets del planeta, sobre els punts calents, l’escorça de la Terra tendeix a obrir-se, mentre que en els altres, els punts freds les roques de l’escorça topen i s’amunteguen o s’encavallen i friccionen, formant noves serralades.

L’escalfor anòmala de les aigües termals de Caldes de Montbui l’hem de relacionar amb l’activitat de la falla del Vallès, que ha permès l’ensorrament de la plana del Vallès respecte la serralada Prelitoral (Montseny, el Farell, la Mola,...). de fet, al llarg d’aquesta falla hi ha més surgències termals, amb aigües de característiques i propietats similars i el mateix origen.
L’aigua de pluja s’infiltra pels massissos de la serralada Prelitoral i la plana del Vallès i en el seu lent recorregut va diluint sals minerals de les roques que conformen el subsòl d’aquesta zona (sobretot clorurs i en menor mesura bicarbonats i altres sals). A mesura que les aigües arriben a les zones de granit, a profunditats entre 1.000 i 3.000 metres, s’eleven de temperatura, cosa que fa possible que dilueixi metalls pesants presents en aquest granit que no es diluirien en aigua més freda. En acabar aquesta davallada i un cop escalfada i carregada de sals minerals, l’aigua ascendeix, sobreescalfada, per les escletxes de la Falla del Vallès i sorgeix espontàniament a l’entorn de la Font del Lleó per 32 punts diferents a una temperatura que ratlla els 74º. En aquest recorregut l’aigua inverteix entre 10.000 i 12.000 anys des que va ploure fins que sorgeix i s’aprofita.
Les propietats terapèutiques de les aigües termals de Caldes de Montbui són degudes a la temperatura de surgència, a l’elevada presència de clorurs i a la presència de metalls pesants diluïts (alguns de baixa radioactivitat). Tradicionalment s’han usat per tractar els problemes articulars i pulmonars. Actualment s’hi ha d’afegir l’efecte relaxant i lúdic que pot suposar el bany termal.

atrapades en el temps

Fotos del reportatge sobre les dones que encara utilitzen els safarejos d'aigües termals de Caldes de Montbui.

De moment, algunes fotos, més endavant, el reportatge.